20 de juny 2006

Ens l'hem empassat

I un bon article: La derrota de la dignitat, de Víctor Alexandre.

17 de juny 2006

Perruqueria Zapatero


“¡Como me dijo Ártur!”

16 de juny 2006

El joc de l'Estafatut

Una d'aquestes tres imatges no és cap muntatge humorístic. Endevineu quina?







Suposo que, si haveu passat per davant d'un quiosc aquest matí, ja sabreu quina és: la tercera. I és que, ¿com es pot tenir tanta barra com per refregar-nos per la cara l'Estafatut de la Moncloa, alias "el Cepillado", com si es tractés d'un gran assoliment? Només per això ja es mereix el NO. Si afirma que l'Estafatut és millor que l'Estatut del 30 de setembre, cap problema: diem NO aquest diumenge i hi tornem reclamant-li el que diu que és pitjor. Tant li farà, oi?

Per a que podeu fer-vos una idea del que és millor i pitjor, us recomanem aquesta comparativa dels models de finançament entre l'Estatut del 30 de Setembre i l'Estafatut cepillado.

14 de juny 2006

Ibarra demana el sí

A pocs dies pel referèndum ens arriba aquest àudio de Rodríguez Ibarra, demolidor pels indecisos. En ell repassa tots els arguments pels quals ell votaría 'sí' a aquest Estafatut: el finançament segueix igual (l'espoli es perpetua) i ningú reconeix Catalunya com a nació. Aquest àudio és imprescindible. Fem-lo córrer!!!


Encara som a temps d'aturar aquesta immensa estafa al poble català. Lluitem pel NO amb tots els mitjans al nostre abast!

Aquest divendres la Plataforma pel Dret de Decidir fa l'acte final pel NO:

13 de juny 2006

No siguis un claudicant



Cartell nascut arran de l'excel·lent article El claudicant sempre diu que sí, de Víctor Alexandre. Feu-ne difusió!

10 de juny 2006

El Koallach: NO pas, jo votaré NO pas!



NO pas, jo votaré NO pas
a l'Estatut, quina ensarronada.
NO pas, votaré NO pas
com l'Oleguer, anem cap a Ítaca...

02 de juny 2006

La farsa de l' "agència tributària catalana"

Informa e-noticies , a partir d'una notícia d'El País (cliqueu a la imatge per a veure-la més gran):


Hisenda planteja un consorci amb Catalunya sense contingut, de manera que l'Agència Catalana no tindrà personalitat jurídica pròpia. Serà un consorci concebut com un "sistema de col·laboració reforçada", sense personalitat jurídica pròpia, limitat a la direcció de l'impost sobre la renda i sense capacitat recaptatòria. D'aquesta forma defineix el director de l'Agència Tributària, Luis Pedroche, el que hauria de ser en el termini de dos anys el consorci que l'Estatut català ha concebut per a la gestió dels impostos. La proposta no s'ha comunicat oficialment a la Generalitat, encara que fonts del Govern català la qualifiquen d'"inacceptable".

Segons informa El Pais,
l'Agència Tributària estatal vol col·locar molt baix el sostre del nou consorci previst en l'Estatut, que pràcticament seria un mer organisme de coordinació entre les dues administracions, sense més competències que les d'establir les grans línies d'actuació en l'IRPF. Encara que aquest impost estarà compartit al 50%, la caixa seguiria en mans del Govern central, així com els plans d'inspecció. La Generalitat vol anar pas a pas en aquesta nova via per exercir la seva autonomia fiscal, però la idea que ahir va avançar Pedroche suposa un mínim avanç. Fonts del Govern català qualifiquen la proposta, coneguda de manera no oficial just el dia que comença la campanya de l'Estatut, de "decebedora". L'Estatut dóna dos anys de termini per crear el consorci.

Pedroche entén que el consorci s'haurà de constituir com "un òrgan col·legiat mixt, amb representació paritària i sense personalitat jurídica diferenciada", en el qual "es prendran les grans decisions de l'impost en l'àmbit territorial". El consorci dissenyarà les campanyes informatives de l'IRPF, els mitjans d'assistència al contribuent i les activitats en les quals s'exercirà més control.

No serà, doncs, el germen de l'Agència Tributària pròpia i única catalana que en algun moment de la negociació de l'Estatut es va plantejar. Els contribuents catalans tampoc no tindran una tercera finestreta on ingressar els impostos compartits. La cosa quedarà més o menys com fins ara, en el cas que la proposta de la Hisenda central tiri endavant.

Realment, hi ha alguna cosa concreta en aquest estafatut? Fins ara dèiem que, comparat amb el Sis-cents del 1979, l'estafatut era un Simca 1000. Però és cada dia és més evident que es tracta del mateix Sis-cents, al qual li han donat una mà de pintura. I si grates una mica, la pintura cau i torna a aparèixer el mateix Sis-cents de sempre.

Ni nou finançament, ni deure de conèixer el català (se'n podrà continuar al·legant desconeixement), ni aeroports (ara parlen de transferir-ne només els deficitaris, no pas El Prat)... i ara tampoc la minsa Agència Tributària Catalana que ens havien promès a mig termini.

Aquí està el problema. L'estafatut és un acte de fe, promeses i paraules buides embolcallades amb els somriures de ZP, Artur Mas i Maragall. Fixeu-vos en com cap dels seus lemes de campanya fa referència al contingut del text. Només fan que treure el fantasma del PP. Com si el PP es queixés molt, actualment, del que n'ha quedat, d'Estatut. El dia després del pacte de la vergonya Mas-Zapatero ja va quedar clar que estaven encantats:

30 de maig 2006

Cau l'últim mite de l'estafatut: el principi d'ordinalitat

Ja gairebé tothom ha assumit que el model de finançament de l'estafatut no garanteix ni un euro més, i la prova més clara -a més dels articles dels experts- és que ningú sap dir-nos el que aportarà. Malgrat tot, els seus defensors ens deien que allò realment important és una clàusula que, almenys, limitarà en certa manera l'espoli fiscal que patim. Ho podeu llegir al web de CiU:
S’estableix el principi d’ordinalitat. Així, per exemple, la comunitat que ocupi el quart lloc en generació de riquesa (PIB per càpita) no podrà veure disminuir la seva posició en el rànquing després de la redistribució territorial dels recursos (renda disponible per càpita), i per tant seguirà ocupant la quarta posició.
Aquesta clàusula era la que havia d'impedir que -com hem escoltat tantes vegades- després de repartir els calers Catalunya passés del segon o tercer lloc al vuitè, i l'avancessin comunitats com Andalusia o Extremadura, que gràcies a això es poden permetre millors serveis socials.

Doncs bé, ahir Antoni Bassas va entrevistar Zapatero i, quan li va treure aquest tema, va dir que aquesta situació no passa ara i no ha passat mai (!!!). És a dir, no reconeixent el problema, el problema desapareix. I com aquesta clàusula mai intervindrà, ens quedarem amb el mateix espoli de sempre.

Aquesta és la transcripció d'aquesta part de l'entrevista:
(ho podeu escoltar aquí, escollint 30/5/2006)
Bassas: ¿Se va a respetar en este estatuto el principio de ordinalidad, es decir, que una vez liquidados los impuestos en Catalunya, su renta por cápita no será inferior a antes de pagarlos?

ZP: Sí, por supuesto. Además, tengo que decirle que es difícil que ese orden sea alterado.

Bassas (sorprès): Es lo que está pasando ahora.


ZP: No, en absoluto. Cataluña contribuye de una manera fuerte, de manera solidaria al conjunto del estado, pero eso no altera su posición en cuanto a la renta per cápita del orden que tiene de comunidades autónomas.

Bassas: Disculpe, presidente, pero todos los partidos catalanes, incluso el suyo, trabajan con esta cifra.


ZP: No, disculpe pero eso no es correcto. No hay una alteración. No hay una alteración del orden de la renta per cápita, y quien diga eso es que, de verdad, no conoce los datos. El estatuto contiene una cláusula de salvaguarda para que no pase, pero hoy no pasa, y no ha pasado nunca.
Per acabar de rematar-ho, aquest matí Antoni Bassas ha volgut resoldre la qüestió preguntant-li-ho a Guillem López Casasnovas, Catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra:
Bassas: De manera que, tal com ha quedat redactat l'Estatut, aquesta clàsula de salvaguarda ens salvaguarda a mitges, no?

Guillem López Casasnovas: Ens salvaguarda molt poc, i en aquests moments, en els dos últims anys, no ens salvaguarda res.
Realment, algú pot dir 'sí' a aquest estafatut, que és un engany de principi a fi? No és només que, si s'aconsegueix alguna cosa, sigui petitíssima. És que suposa autolimitar-se pels propers 30 anys. Penseu que els espanyols sí que es pensen que ens emportem alguna cosa. Així que, quan haguem de tornar ben aviat a reclamar el que realment ens cal (per començar, els aeroports), se'ns riuran a la cara tot dient "¿Pero no tenéis ya el Estatuto que habéis votado todos los catalanes?".

Ara pregunteu-vos:
• Signaríeu un "contracte brossa" per als propers 30 anys?
• Un cop acabeu de pagar la hipoteca del pis, tornaríeu a signar-la per viure en el mateix pis o, a tot estirar, amb 2 metres quadrats més?

Això és una estafa en tota regla, i les estafes es rebutgen. Ni tan sols val abstenir-s'hi o votar en blanc, perquè així ens la colen igual. Cal dir NO a aquesta presa de pèl que és l'estafatut!

Fixeu-vos també en com aquesta important part de l'entrevista a Zapatero ha estat silenciada en tots els mitjans. Això ens dóna una idea de la credibilitat d'aquests que ens bombardegen dia i nit amb les bondats de l'estafatut. Que no us enganyin, el que els mou a aprovar-lo és una altra cosa.

Afegitó: Ramon Tremosa (professor de teoria econòmica a la UB) ho ha confirmat tot plegat en aquest article a l'Avui.

29 de maig 2006

Estafatut: D'ara endarrere

(Cliqueu a la imatge per a veure-la més gran)

27 de maig 2006

Del 18-F al 18-J

El 18 de febrer centenars de milers de catalans vam sortir al carrer amb una idea ben clara: "Som una nació i tenim dret a decidir". Érem molts, moltíssimes, però hi havia absències notablement sospitoses. Per què només s’hi va sumar un de tots els partits a qui tocava negociar que això fos possible? La resposta és senzilla: ells ja no s’ho creien i tampoc els interessava. El que realment els importa són els càrrecs, les poltrones, sortir a la foto... el poder. En quatre mesos van deixar en un no-res els acords de 30 de setembre, que ja havien suposat importants negociacions i renúncies. I durant els següents quatre mesos ens volen fer creure, amb un bombardeig i una manipulació mediàtica indecent, que aquesta misèria ben "cepillada" que han deixat i que en diuen estatut és el millor per Catalunya. No aconsegueix el finançament que es demanava. No han estat capaços d’arribar a acords que suposin grans millores per al país. No se’ns reconeix com a nació (ah!, això sí, ens permeten pensar que ho som, caram, gràcies!). Si aquest Estatut és bo per als qui l’han desgastat, afeblit, escapçat, ribotat (cepillado), no és bo per als que encara creiem que som una nació, que tenim dret a decidir, que ens mereixem una mica més de respecte i que podem pactar d’igual a igual per aconseguir un estatut millor. Que no t’enganyin. Hem de dir que NO és això el que volem.

Eulàlia Tort

25 de maig 2006

L'artificiosa plataforma pel 'sí'

BRUTAL!
El web de la plataforma pel 'sí' comparteix allotjament amb el web del PSC i tot d'organismes i mitjans pro-socialistes. Ho podeu llegir en aquest article de Vicent Partal, en un brillant exemple de periodisme d'investigació.
Totalment "espontània" i "apartidista" aquesta plataforma, oi?

Ara hi afegiria jo: una plataforma creada a cop de talonari (només cal comparar el disseny del seu web amb el de la Plataforma pel Dret de Decidir o el de Diguem NO), i amb l'únic propòsit de maquillar el ridícul suport que rep el 'sí' a Internet i entre la societat civil. El NO, en canvi, cada dia acumula nous arguments, rep nous suports i obre webs i blocs a tort i a dret. Tot de gent que no rep un euro a canvi, com un servidor, però que som molt conscients del què ens hi juguem.

Més informació sobre aquesta dissortada plataforma:
Un escàndol que, és clar, la premsa "seriosa" no destaparà...
El sí generacional dels qui defensen els seus privilegis amb dents i ungles
Plataforma per la pasta (gansa)
Vídeo del cara a cara entre Vicent Partal (del NO) i Agustí Colomines (de la plataforma pel 'sí'). A aquest darrer se li escapa l'expressió "el poc que n'ha quedat, de l'Estatut" i finalment admet: "no m'agrada".

Si la campanya del PSC fos honesta...

...seria així:

24 de maig 2006

Si la campanya de CiU fos honesta...

...seria així:


No us perdeu tampoc aquest brillant article:
Si Artur Mas fos coherent votaria NO al seu estatut

Per a il·lustrar-ho tot plegat, teniu aquest àudio.
Veureu com tot el que Mas deia que era inacceptable, ara ens ho intenta vendre com "un salt endavant". IMPRESCINDIBLE!!!

23 de maig 2006

Més blocs contra l'estafatut!

Els blocs contra l'estafatut apareixen com bolets!

De No a l'estatutet us en recomano aquests dos articles, molt aclaridors:
Ens volen lligar abans de parlar amb Euskadi
SÍ=PP

El bloc de Josep Maria Aguirre rebla el clau:
L'estatut d'Andalusia: una nova ronda del "café para todos"

Per altra banda, El diari del President Melabufa és una divertida i contundent troballa.

22 de maig 2006

Felicitats, Montenegro!

Mentre aquí ens proposen votar un estafatut que no inclou ni la gestió dels nostres aeroports, a Montenegro han decidit tirar pel dret i assolir pacíficament i democràticament tot això:

• Recaptació de tots els impostos i fi de l'espoli fiscal.
• Competències exclusives en tots els àmbits.
• Control i gestió de les infrastructures pròpies.
• Seleccions esportives.
• Presència directa a l'ONU i, ben aviat, a la UE.

Potser que ens hi repensem, sobre quin tipus de referèndum és el que ens cal. De moment, a la consulta que se'ns farà el 18 de juny, amb la que es pretén que renunciem a tot això per 30 anys més, jo hi diré NO.

18 de maig 2006

Els grans pactes de Mas

Imagineu que ahir, abans de la final, s'us hagués presentat l'Artur Mas tot dient:

"He arribat a un pacte amb la UEFA: el resultat serà Arsenal 4 - Barça 1.
És un salt endavant, atès que a Atenes no vam marcar ni un sol gol."

Què hi diríeu?
Penseu-hi, doncs dir 'sí' és acceptar que en els propers 30 anys no podrem jugar cap altra final.

Les dues Catalunyes i l'Estatut
per Josep Pinyol

Hi ha la Catalunya que paga els peatges i la Catalunya que els cobra. Hi ha una Catalunya que ha de competir a nivell internacional, amb els productes d’alta tecnologia dels països avançats i amb els productes de baix cost dels països emergents. I per contra hi ha una Catalunya que viu dels oligopolis, com el petroli i el gas natural, l’electricitat, els serveis financers, entre una llista bastant llarga. Hi ha una Catalunya que ha de pagar l’habitatge a un preu desorbitat en unes ciutats cada vegada més congestionades i una Catalunya que fa els grans negocis immobiliaris i després passa les hores als camps de golf. Hi ha una Catalunya que dorm davant les oficines del RACC per obtenir entrades per la final de Paris i una altra Catalunya, molt més minoritària, que mou les influències per obtenir-les amb una trucada de telèfon. La Catalunya dels peatges, els oligopolis, l’especulació immobiliària i els bons contactes està molt interessada en que s’aprovi el nou Estatut.

El Sr. José Manuel Lara-Bosch, propietari del Grup Planeta, acaba de demanar-ne l'aprovació en la presentació de les Jornades de Sitges del Cercle d’Economia. També va ser en un sopar d’aquest Cercle, amb representants de la Caixa, Repsol, Aguas de Barcelona, Planeta, Comte de Godó, etc, en que es va forçar a Artur Mas a arribar a l’acord de la Moncloa amb Rodríguez Zapatero. Els seus negocis començaven a ressentir-se de la campanya anticatalana a Espanya. La llista de participants d’aquestes jornades és la crema de la Catalunya i l’Espanya del 'sí': Montilla, Rubalcaba, Solana, Maragall, etc. Per a aquesta Catalunya, l’estabilitat del règim actual de l’Estat Espanyol és l’element prioritari perquè és la clau del seu domini oligàrquic.

Però per a la Catalunya amenaçada per les deslocalitzacions, que pateix l’obsolescència dels productes que fabrica, que té la competència dels països emergents, la continuació de l’espoli fiscal, la falta d’infrastructures, el preu de l’habitatge que obliga a destinar unes xifres fabuloses a la inversió immobiliària el nou Estatut és una hipoteca gravíssima. Perquè representa continuar amb el mateix model econòmic de les darreres dècades, basat en la desindustrialització, basat en llocs de treball de baixa productivitat i baixos sous, basat en el sacrifici del país al turisme.

Els joves de Catalunya són els grans sacrificats d’aquest model: les seves expectatives són l’atur o feines d’un nivell totalment inferior per al que han estudiat; la impossibilitat d’emancipar-se; la precarietat perpètua. Per això cal deixar clar a les oligarquies catalana i espanyola que la seva hegemonia política i mediàtica ja no és completa. Cal deixar clar que hi ha una quantitat creixent de catalans que no combreguen amb rodes de molí. En el proper referèndum podrem començar a quantificar quants catalans hem despertat del “somni dogmàtic” de la transició, basat en la resignació i el derrotisme. Votem NO.

Josep Pinyol

17 de maig 2006

Estan cagats!!!

El PSC(=PSOE) ja ha revelat el seu slogan pel referèndum de l'estafatut:


Estan cagats. La força del NO és abassegadora, molt més que no ens volen fer creure les cuinades enquestes de La Vanguardia. La por és l'últim recurs que utilitza qualsevol partit quan la tossuda realitat se li ve a sobre. Recordeu el doberman que va usar el PSOE contra el PP? No tenien cap altre recurs per a aturar el vot de càstig contra la seva política de corrupció i terrorisme d'Estat. També el PP va usar la por d'una hipotètica guerra química per a justificar la guerra d'Iraq.

De la mateixa manera, el PSC evidencia que no té arguments per al 'sí' posant sobre la taula el recurs de la por. Doncs, senyors del PSC: a mi el NO no em fa cap por. Al contrari, el NO m'il·lusiona perquè el seu triomf suposaria regenerar de dalt a baix la política catalana. Haurà fracassat l'estratègia de les engrunes i del "fer veure que les coses canvien per a que no canviï res".

Per altra banda, els hi faig saber que les meves coordenades mentals tenen el punt zero a Catalunya. Poc m'importa el que pensin a Madrid. A Madrid potser pensaran que el NO és un triomf del PP, però això durarà poc: a les immediates eleccions catalanes es veurà, un cop més, que aquí el PP és una força marginal.

A mi, els suggeriments d'aquells que retiren estàtues de Franco, però després donen per bona la política esportiva del dictador, no em serveixen.

Els estudiants, també pel NO a l'estafatut

L'emperador va nu.
Ho va dir Esquerra i per això la van fer fora del Govern.
El problema per als promotors d'aquest engany anomenat estafatut és que cada cop ho diu més gent.
Llegiu, llegiu... arguments sòlids i irrefutables. Talment com els del 'sí', oi?

16 de maig 2006

Una carta per a difondre

Haver de votar NO al referèndum d'aprovació de l'Estatut que ha de tenir lloc el proper 18 de juny, ni em fa il·lusió ni ens planteja un escenari afalagador de cara al futur més proper, però és necessari per assegurar un avenir saludable i còmode per a la Catalunya de demà a més llarg termini.

Jo dic NO a aquest projecte per diversos motius que ara em disposo a exposar, però abans puntualitzo que si fos un pacte de legislatura per 4 anys no estaria malament, però no pot ser la llei que ens regirà durant una generació, perquè després que caduqui, ens l'haurem de menjar durant dècada i mitja, com ha passat amb l'actual.

1. No s'ha respectat el Parlament català. Aquesta Institució, els orígens i tradició de la qual es remunten a l'Edat Mitjana obrint la història del parlamentarisme europeu, va fer arribar a Madrid, al Govern Central, un projecte que tenia el recolzament de gairebé el 90% dels diputats, representants de la societat catalana. Un text netament constitucional, tot i que això sí, era ambiciós. Fins i tot va aglutinar els sectors independentistes que van haver de fer l'esforç de deixar de banda el seu discurs rupturista, quedant fora els extremistes de l'altra banda, la ultradreta espanyola, que ni és capaç d'acceptar que hi ha altres maneres de veure el món a banda de la seva ni tampoc d'acceptar les darreres derrotes electorals.

Doncs bé, a Madrid, malgrat el compromís del President del Govern central, en José Luis Rodríguez Zapatero, d'acceptar l'Estatut que sortís de Catalunya, de seguida se'ns diu que allò no pot ser aprovat tal com està; però bé, ja sabíem que anàvem a pactar i que això vol dir rebaixar, en el nostre cas. Ara bé, una cosa és rebaixar un petit percentatge i l'altra és que el 67%, les dues terceres parts, quedin retocades i desvirtuades, car llavors obtenim un Estatut totalment diferent i devaluat respecte al que vam enviar. El pitjor de tot és que les retallades han rebut el vistiplau dels polítics catalans que han actuat per separat i primant els interessos de llurs partits per sobre dels de Catalunya. Com que tenim els precedents de Núria i Sau, un dia o altre haurem de ser prou valents per dir NO. Què passa si diem que SÍ? Doncs que d'aquí 20 o 30 anys, quan tornem a canviar d'Estatut, ens tornaran a retallar la proposta tan alegrement pensant "al capdavall diran que SÍ".

2. Se'ns nega autodenominar-nos nació, després que una riuada de gent es manifestés a Barcelona fa escassament tres mesos per afirmar-se en aquest sentiment. Qui són al Congrés per dir si ho som o no? Hem de permetre que ens manipulin els sentiments? Per a mi és una humiliació, però si encara quedés compensada amb tota la resta es podria arribar a acceptar. El que és indigne és que alguns polítics diguin que quedem reconeguts com a tal, en tant que ho diu al preàmbul; ells mateixos saben que això no té cap valor jurídic, per tant, a nivell internacional és una nul·litat. Més ben dit, una vergonya i un insult a la intel·ligència de la ciutadania a la qual volen fer combregar amb rodes de molí.

3. També dic NO, sobretot, pel tema del finançament. L'objectiu primordial de redactar un nou Estatut era el canvi de model de finançament, ja que l'actual ens està ofegant i ens fa perdre pes econòmic i per tant, polític. Això ho saben bé a Madrid i per això han impedit que el canvi s'esdevingui real. Només se'ns dóna una propina, un os per rosegar. Que quedi clar que nosaltres no demanàvem res que no fos nostre i en cap moment vàrem negar la solidaritat envers la resta de l'Estat. Doncs això no compta per res. A sobre ens permeten recaptar quotes d'impostos com l'IRPF, però ens neguen per exemple l'impost de societats, que és el que genera més volum econòmic al nostre territori. El continuaran gestionant ells.

Senyors, per passar de controlar el 30% de l'IRPF al 50% no calia perdre dos anys redactant un nou Estatut; n'hi havia prou amb continuar l'estratègia pujolista de "peix al cove", a canvi de recolzar uns pressupostos de l'Estat o el que fos. Certament hi ha coses que es poden aprofitar de l'Estatut que ens presenten, com el reconeixement de drets de dones, infants, gent gran... Però aquests ja són recollits en la carta de Drets Humans Universals; està bé que hi figurin per escrit, però ja se sobreentenen i per altra banda, per desenvolupar-los calen molts diners. Sense un finançament adequat no es podran fer més llars d'infants ni pagar més educadors, no es construïran residències per la gent gran ni es podrà pagar el personal que se'n faci càrrec, ni construir més hospitals, pagar el sous dels metges i personal afí ni comprar llits, per no parlar de dedicar capital a investigació i adquirir instrumental suficient per a una societat de 7 milions de persones. Aquests drets i bons propòsits són paper mullat sense una fiscalitat sana. Tampoc es podran millorar les infraestructures ni es podran fer arribar a tothom i amb eficiència les noves teconlogies de tota mena. I és que de fet, encara no se sap segur quina quantitat de diners recaptarà i gestionarà Catalunya. Com podem votar un Estatut que no fixa ni de manera aproximada que obtindrà Catalunya i quant haurà d'aportar a les arques estatals? Ho trobo denigrant.

Diuen els economistes que un país no pot mantenir la seva salut fiscal si deixa escapar o aporta a altres regions el 4% o més del seu PIB. Catalunya està entre el 8% i el 9%; havia arribat a principis de la dècada present al 10%. Si obtenim un 20% més d'impostos de l'IRPF i recuperem un 20% del PIB (i consti que un 20% de l'IRPF no equival a retallar un 20% de dèficit ni de lluny, ja que com dic, el principal impost català és el de societats) ens quedaríem en un 6-7% de dèficit, per tant, amb l'Estatut que ens presenten continuarem patint un dèficit fiscal insostenible i els impostos que paguem els ciutadans del Principat no revertiran en el nostre benestar, sinó en el de ciutadans d'altres CCAA.

Ja deia l'eminent Trias i Fargas als anys 80 del segle passat, en el context de la LOFCA i la LOAPA, que si algú volia anar en contra de l'autogovern català ho digués a la cara, però no intentés ofegar-nos a poc a poc a base de sagnies fescals, perquè un país no pot ser autònom sense diners, i sense aquests, perdem poder i pes en el context europeu. Per altra banda, si tots hem de ser iguals, i la nostra proposta trenca la unitat d'Espanya, perquè els bascos i navarresos controlen des de fa gairebé 30 anys la totalitat dels seus impostos? Si ho fa Catalunya es trenca la "nació" i si ho fan els bascos no? Realment esperen que votem afirmativament un Estatut que tot i ser millor que el vigent serà pitjor que el que els bascos tenen des de fa tres dècades? El seu PIB i el seu creixement econòmic està molt per sobre de la mitjana estatal. El català es trobava el 2005 un punt per sota, per alguna cosa serà.

4. Aquest Estatut no dóna dret a la creació de Seleccions Esportives nacionals de manera oficial, malgrat que Catalunya nodreix d'esportistes d'elit i engrandeix molts esports que sense la presència de catalans serien marginals, com l'hoquei i el waterpolo. A més, les federacions catalanes de la majoria d'esports són més antigues que les espanyoles dels mateixos.

5. No podem gestionar els nostres ports i aeroports. Fa dues dècades, el port de Barcelona era el principal de la Mediterrània Occidental; ara, els de Marsella i València se li estan acostant molt i li fan perdre pes. D'igual manera, l'aeroport de Barcelona-El Prat viu en estat de precarietat. Per anar més enllà dels paísos que tenim al nostre voltant cal fer escala a Barajas; això ens fa perdre temps als usuaris i conseqüentment provoca una manca d'atracció de clients potencials. Per exemple, els usuaris de Perpinyà prefereixen agafar l'avió a Lió, ciutat que tenen gairebé el doble de lluny que Barcelona. Això sí, ens cedeixen la xarxa de rodalies de RENFE, com que és la més malmesa i antiquada, deuen voler que la Generalitat es gasti els diners en restaurar-la i així l'estat es treu un mort de sobre. Però les infraestructures i adjudicacions d'obres del TGV no ens les deixen controlar, com no vàrem poder decidir el recorregut que aquest tren farà finalment pel nostre país, i tenint present a més a més que no podrà ser considerat pròpiament d'alta velocitat, ja que no pot assolir la velocitat que en un moment es preveia... I per si tot això fos poc, no ens connectaran per alta velocitat amb el País Valencià, interrompent el comerç de mercaderies de l'Eix Mediterrani, i ho fan per evitar una articulació dels Països Catalans que permeti l'acostament entre els seus components, de manera que València sempre miri cap a Madrid i no es giri mai cap al Nord. Els productes valencians i de més al Sud aniran cap a Madrid, d'allà a Saragossa i pel Pirineu aragonès, després de fer quilòmetres i quilòmetres per un "desert" fora de qualsevol via comercial, arribaran a Europa, però hauran deixat aïllada Catalunya del País Valencià. Els bascos estan pagant de la seva butxaca el projecte Y, que ha d'unir les tres capitals provincials amb TGV; després ja li passaran la factura corresponent al govern. Ells ho poden fer sense esperar els permissos i els diners, perquè aquests últims ja els tenen. I ja no parlem del rescat de peatges, que continuarem pagant fins a l'eternitat.

6. Els catalans, en el darrer any, hem patit un setge, una persecució i una humiliació constant per part dels mitjans informatius espanyols i de grups de pressió, els nostres productes varen patir boicot, se'ns ha tractat d'insolidaris i lladres, se'ns ha comparat amb el franquisme per fomentar el català i se'ns ha amenaçat des de l'Exèrcit, i tot això pel sol fet de fer arribar al Congrés de Diputats una proposta democràtica, amb ànims de dialogar consensuadament. I jo ara em pregunto, l'Estatut curt de cafè descafeïnat, amb llet descremada i amb sacarina que ens volen fer empassar, ha valgut tot el que hem hagut de patir, els insults, les mentides i amenaces...?

Definitivament, no em compensa. Ens ho van fer una vegada amb el de Núria, i una altra amb el vigent. Aleshores se'ns va dir que era fruit de les circumstàncies, que si era una època convulsa, que si acabàvem de sortir de la dictadura, que si ens trobàvem en un procés de construcció democràtica... Si hi ha una tercera vegada, la culpa serà nostra i només nostra. Voldrà dir que no tenim autoestima ni sang a les venes. Per això, per respecte, coherència i lleialtat a les institucions del nostre país i en nom de la llibertat no hem de tenir por a dir que NO. És el moment de donar un cop de puny a la taula i plantar-nos i reclamar respecte i que ens acceptin com volem ser o que ens deixin marxar en pau.

Dir NO no és voler-nos quedar amb el que tenim, sinó intentar apujar el llistó i si cal sortir al carrer a cridar el que som i el dret que tenim a decidir. I per a fer veure als polítics de casa nostra que aquí l'important és el país i no els seus partits.
Per això, catalans, votem NO. Amb convicció, perquè aquest pas enrere ens ajudarà a fer un salt endavant.


Sardanista
és usuari de Racó Català
Badalona, 13 de maig de 2006