Del 18-F al 18-J

El 18 de febrer centenars de milers de catalans vam sortir al carrer amb una idea ben clara: "Som una nació i tenim dret a decidir". Érem molts, moltíssimes, però hi havia absències notablement sospitoses. Per què només s’hi va sumar un de tots els partits a qui tocava negociar que això fos possible? La resposta és senzilla: ells ja no s’ho creien i tampoc els interessava. El que realment els importa són els càrrecs, les poltrones, sortir a la foto... el poder. En quatre mesos van deixar en un no-res els acords de 30 de setembre, que ja havien suposat importants negociacions i renúncies. I durant els següents quatre mesos ens volen fer creure, amb un bombardeig i una manipulació mediàtica indecent, que aquesta misèria ben "cepillada" que han deixat i que en diuen estatut és el millor per Catalunya. No aconsegueix el finançament que es demanava. No han estat capaços d’arribar a acords que suposin grans millores per al país. No se’ns reconeix com a nació (ah!, això sí, ens permeten pensar que ho som, caram, gràcies!). Si aquest Estatut és bo per als qui l’han desgastat, afeblit, escapçat, ribotat (cepillado), no és bo per als que encara creiem que som una nació, que tenim dret a decidir, que ens mereixem una mica més de respecte i que podem pactar d’igual a igual per aconseguir un estatut millor. Que no t’enganyin. Hem de dir que NO és això el que volem.

Eulàlia Tort