Una carta per a difondre

Haver de votar NO al referèndum d'aprovació de l'Estatut que ha de tenir lloc el proper 18 de juny, ni em fa il·lusió ni ens planteja un escenari afalagador de cara al futur més proper, però és necessari per assegurar un avenir saludable i còmode per a la Catalunya de demà a més llarg termini.

Jo dic NO a aquest projecte per diversos motius que ara em disposo a exposar, però abans puntualitzo que si fos un pacte de legislatura per 4 anys no estaria malament, però no pot ser la llei que ens regirà durant una generació, perquè després que caduqui, ens l'haurem de menjar durant dècada i mitja, com ha passat amb l'actual.

1. No s'ha respectat el Parlament català. Aquesta Institució, els orígens i tradició de la qual es remunten a l'Edat Mitjana obrint la història del parlamentarisme europeu, va fer arribar a Madrid, al Govern Central, un projecte que tenia el recolzament de gairebé el 90% dels diputats, representants de la societat catalana. Un text netament constitucional, tot i que això sí, era ambiciós. Fins i tot va aglutinar els sectors independentistes que van haver de fer l'esforç de deixar de banda el seu discurs rupturista, quedant fora els extremistes de l'altra banda, la ultradreta espanyola, que ni és capaç d'acceptar que hi ha altres maneres de veure el món a banda de la seva ni tampoc d'acceptar les darreres derrotes electorals.

Doncs bé, a Madrid, malgrat el compromís del President del Govern central, en José Luis Rodríguez Zapatero, d'acceptar l'Estatut que sortís de Catalunya, de seguida se'ns diu que allò no pot ser aprovat tal com està; però bé, ja sabíem que anàvem a pactar i que això vol dir rebaixar, en el nostre cas. Ara bé, una cosa és rebaixar un petit percentatge i l'altra és que el 67%, les dues terceres parts, quedin retocades i desvirtuades, car llavors obtenim un Estatut totalment diferent i devaluat respecte al que vam enviar. El pitjor de tot és que les retallades han rebut el vistiplau dels polítics catalans que han actuat per separat i primant els interessos de llurs partits per sobre dels de Catalunya. Com que tenim els precedents de Núria i Sau, un dia o altre haurem de ser prou valents per dir NO. Què passa si diem que SÍ? Doncs que d'aquí 20 o 30 anys, quan tornem a canviar d'Estatut, ens tornaran a retallar la proposta tan alegrement pensant "al capdavall diran que SÍ".

2. Se'ns nega autodenominar-nos nació, després que una riuada de gent es manifestés a Barcelona fa escassament tres mesos per afirmar-se en aquest sentiment. Qui són al Congrés per dir si ho som o no? Hem de permetre que ens manipulin els sentiments? Per a mi és una humiliació, però si encara quedés compensada amb tota la resta es podria arribar a acceptar. El que és indigne és que alguns polítics diguin que quedem reconeguts com a tal, en tant que ho diu al preàmbul; ells mateixos saben que això no té cap valor jurídic, per tant, a nivell internacional és una nul·litat. Més ben dit, una vergonya i un insult a la intel·ligència de la ciutadania a la qual volen fer combregar amb rodes de molí.

3. També dic NO, sobretot, pel tema del finançament. L'objectiu primordial de redactar un nou Estatut era el canvi de model de finançament, ja que l'actual ens està ofegant i ens fa perdre pes econòmic i per tant, polític. Això ho saben bé a Madrid i per això han impedit que el canvi s'esdevingui real. Només se'ns dóna una propina, un os per rosegar. Que quedi clar que nosaltres no demanàvem res que no fos nostre i en cap moment vàrem negar la solidaritat envers la resta de l'Estat. Doncs això no compta per res. A sobre ens permeten recaptar quotes d'impostos com l'IRPF, però ens neguen per exemple l'impost de societats, que és el que genera més volum econòmic al nostre territori. El continuaran gestionant ells.

Senyors, per passar de controlar el 30% de l'IRPF al 50% no calia perdre dos anys redactant un nou Estatut; n'hi havia prou amb continuar l'estratègia pujolista de "peix al cove", a canvi de recolzar uns pressupostos de l'Estat o el que fos. Certament hi ha coses que es poden aprofitar de l'Estatut que ens presenten, com el reconeixement de drets de dones, infants, gent gran... Però aquests ja són recollits en la carta de Drets Humans Universals; està bé que hi figurin per escrit, però ja se sobreentenen i per altra banda, per desenvolupar-los calen molts diners. Sense un finançament adequat no es podran fer més llars d'infants ni pagar més educadors, no es construïran residències per la gent gran ni es podrà pagar el personal que se'n faci càrrec, ni construir més hospitals, pagar el sous dels metges i personal afí ni comprar llits, per no parlar de dedicar capital a investigació i adquirir instrumental suficient per a una societat de 7 milions de persones. Aquests drets i bons propòsits són paper mullat sense una fiscalitat sana. Tampoc es podran millorar les infraestructures ni es podran fer arribar a tothom i amb eficiència les noves teconlogies de tota mena. I és que de fet, encara no se sap segur quina quantitat de diners recaptarà i gestionarà Catalunya. Com podem votar un Estatut que no fixa ni de manera aproximada que obtindrà Catalunya i quant haurà d'aportar a les arques estatals? Ho trobo denigrant.

Diuen els economistes que un país no pot mantenir la seva salut fiscal si deixa escapar o aporta a altres regions el 4% o més del seu PIB. Catalunya està entre el 8% i el 9%; havia arribat a principis de la dècada present al 10%. Si obtenim un 20% més d'impostos de l'IRPF i recuperem un 20% del PIB (i consti que un 20% de l'IRPF no equival a retallar un 20% de dèficit ni de lluny, ja que com dic, el principal impost català és el de societats) ens quedaríem en un 6-7% de dèficit, per tant, amb l'Estatut que ens presenten continuarem patint un dèficit fiscal insostenible i els impostos que paguem els ciutadans del Principat no revertiran en el nostre benestar, sinó en el de ciutadans d'altres CCAA.

Ja deia l'eminent Trias i Fargas als anys 80 del segle passat, en el context de la LOFCA i la LOAPA, que si algú volia anar en contra de l'autogovern català ho digués a la cara, però no intentés ofegar-nos a poc a poc a base de sagnies fescals, perquè un país no pot ser autònom sense diners, i sense aquests, perdem poder i pes en el context europeu. Per altra banda, si tots hem de ser iguals, i la nostra proposta trenca la unitat d'Espanya, perquè els bascos i navarresos controlen des de fa gairebé 30 anys la totalitat dels seus impostos? Si ho fa Catalunya es trenca la "nació" i si ho fan els bascos no? Realment esperen que votem afirmativament un Estatut que tot i ser millor que el vigent serà pitjor que el que els bascos tenen des de fa tres dècades? El seu PIB i el seu creixement econòmic està molt per sobre de la mitjana estatal. El català es trobava el 2005 un punt per sota, per alguna cosa serà.

4. Aquest Estatut no dóna dret a la creació de Seleccions Esportives nacionals de manera oficial, malgrat que Catalunya nodreix d'esportistes d'elit i engrandeix molts esports que sense la presència de catalans serien marginals, com l'hoquei i el waterpolo. A més, les federacions catalanes de la majoria d'esports són més antigues que les espanyoles dels mateixos.

5. No podem gestionar els nostres ports i aeroports. Fa dues dècades, el port de Barcelona era el principal de la Mediterrània Occidental; ara, els de Marsella i València se li estan acostant molt i li fan perdre pes. D'igual manera, l'aeroport de Barcelona-El Prat viu en estat de precarietat. Per anar més enllà dels paísos que tenim al nostre voltant cal fer escala a Barajas; això ens fa perdre temps als usuaris i conseqüentment provoca una manca d'atracció de clients potencials. Per exemple, els usuaris de Perpinyà prefereixen agafar l'avió a Lió, ciutat que tenen gairebé el doble de lluny que Barcelona. Això sí, ens cedeixen la xarxa de rodalies de RENFE, com que és la més malmesa i antiquada, deuen voler que la Generalitat es gasti els diners en restaurar-la i així l'estat es treu un mort de sobre. Però les infraestructures i adjudicacions d'obres del TGV no ens les deixen controlar, com no vàrem poder decidir el recorregut que aquest tren farà finalment pel nostre país, i tenint present a més a més que no podrà ser considerat pròpiament d'alta velocitat, ja que no pot assolir la velocitat que en un moment es preveia... I per si tot això fos poc, no ens connectaran per alta velocitat amb el País Valencià, interrompent el comerç de mercaderies de l'Eix Mediterrani, i ho fan per evitar una articulació dels Països Catalans que permeti l'acostament entre els seus components, de manera que València sempre miri cap a Madrid i no es giri mai cap al Nord. Els productes valencians i de més al Sud aniran cap a Madrid, d'allà a Saragossa i pel Pirineu aragonès, després de fer quilòmetres i quilòmetres per un "desert" fora de qualsevol via comercial, arribaran a Europa, però hauran deixat aïllada Catalunya del País Valencià. Els bascos estan pagant de la seva butxaca el projecte Y, que ha d'unir les tres capitals provincials amb TGV; després ja li passaran la factura corresponent al govern. Ells ho poden fer sense esperar els permissos i els diners, perquè aquests últims ja els tenen. I ja no parlem del rescat de peatges, que continuarem pagant fins a l'eternitat.

6. Els catalans, en el darrer any, hem patit un setge, una persecució i una humiliació constant per part dels mitjans informatius espanyols i de grups de pressió, els nostres productes varen patir boicot, se'ns ha tractat d'insolidaris i lladres, se'ns ha comparat amb el franquisme per fomentar el català i se'ns ha amenaçat des de l'Exèrcit, i tot això pel sol fet de fer arribar al Congrés de Diputats una proposta democràtica, amb ànims de dialogar consensuadament. I jo ara em pregunto, l'Estatut curt de cafè descafeïnat, amb llet descremada i amb sacarina que ens volen fer empassar, ha valgut tot el que hem hagut de patir, els insults, les mentides i amenaces...?

Definitivament, no em compensa. Ens ho van fer una vegada amb el de Núria, i una altra amb el vigent. Aleshores se'ns va dir que era fruit de les circumstàncies, que si era una època convulsa, que si acabàvem de sortir de la dictadura, que si ens trobàvem en un procés de construcció democràtica... Si hi ha una tercera vegada, la culpa serà nostra i només nostra. Voldrà dir que no tenim autoestima ni sang a les venes. Per això, per respecte, coherència i lleialtat a les institucions del nostre país i en nom de la llibertat no hem de tenir por a dir que NO. És el moment de donar un cop de puny a la taula i plantar-nos i reclamar respecte i que ens acceptin com volem ser o que ens deixin marxar en pau.

Dir NO no és voler-nos quedar amb el que tenim, sinó intentar apujar el llistó i si cal sortir al carrer a cridar el que som i el dret que tenim a decidir. I per a fer veure als polítics de casa nostra que aquí l'important és el país i no els seus partits.
Per això, catalans, votem NO. Amb convicció, perquè aquest pas enrere ens ajudarà a fer un salt endavant.

Sardanista és usuari de Racó Català
Badalona, 13 de maig de 2006