Cau l'últim mite de l'estafatut: el principi d'ordinalitat

Ja gairebé tothom ha assumit que el model de finançament de l'estafatut no garanteix ni un euro més, i la prova més clara -a més dels articles dels experts- és que ningú sap dir-nos el que aportarà. Malgrat tot, els seus defensors ens deien que allò realment important és una clàusula que, almenys, limitarà en certa manera l'espoli fiscal que patim. Ho podeu llegir al web de CiU:

S’estableix el principi d’ordinalitat. Així, per exemple, la comunitat que ocupi el quart lloc en generació de riquesa (PIB per càpita) no podrà veure disminuir la seva posició en el rànquing després de la redistribució territorial dels recursos (renda disponible per càpita), i per tant seguirà ocupant la quarta posició.

Aquesta clàusula era la que havia d'impedir que -com hem escoltat tantes vegades- després de repartir els calers Catalunya passés del segon o tercer lloc al vuitè, i l'avancessin comunitats com Andalusia o Extremadura, que gràcies a això es poden permetre millors serveis socials.

Doncs bé, ahir Antoni Bassas va entrevistar Zapatero i, quan li va treure aquest tema, va dir que aquesta situació no passa ara i no ha passat mai (!!!). És a dir, no reconeixent el problema, el problema desapareix. I com aquesta clàusula mai intervindrà, ens quedarem amb el mateix espoli de sempre.

Aquesta és la transcripció d'aquesta part de l'entrevista:
(ho podeu escoltar aquí, escollint 30/5/2006)

Bassas: ¿Se va a respetar en este estatuto el principio de ordinalidad, es decir, que una vez liquidados los impuestos en Catalunya, su renta por cápita no será inferior a antes de pagarlos?

ZP: Sí, por supuesto. Además, tengo que decirle que es difícil que ese orden sea alterado.

Bassas (sorprès): Es lo que está pasando ahora.

ZP: No, en absoluto. Cataluña contribuye de una manera fuerte, de manera solidaria al conjunto del estado, pero eso no altera su posición en cuanto a la renta per cápita del orden que tiene de comunidades autónomas.

Bassas: Disculpe, presidente, pero todos los partidos catalanes, incluso el suyo, trabajan con esta cifra.

ZP: No, disculpe pero eso no es correcto. No hay una alteración. No hay una alteración del orden de la renta per cápita, y quien diga eso es que, de verdad, no conoce los datos. El estatuto contiene una cláusula de salvaguarda para que no pase, pero hoy no pasa, y no ha pasado nunca.

Per acabar de rematar-ho, aquest matí Antoni Bassas ha volgut resoldre la qüestió preguntant-li-ho a Guillem López Casasnovas, Catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra:

Bassas: De manera que, tal com ha quedat redactat l'Estatut, aquesta clàsula de salvaguarda ens salvaguarda a mitges, no?

Guillem López Casasnovas: Ens salvaguarda molt poc, i en aquests moments, en els dos últims anys, no ens salvaguarda res.

Realment, algú pot dir 'sí' a aquest estafatut, que és un engany de principi a fi? No és només que, si s'aconsegueix alguna cosa, sigui petitíssima. És que suposa autolimitar-se pels propers 30 anys. Penseu que els espanyols sí que es pensen que ens emportem alguna cosa. Així que, quan haguem de tornar ben aviat a reclamar el que realment ens cal (per començar, els aeroports), se'ns riuran a la cara tot dient "¿Pero no tenéis ya el Estatuto que habéis votado todos los catalanes?".

Ara pregunteu-vos:
• Signaríeu un "contracte brossa" per als propers 30 anys?
• Un cop acabeu de pagar la hipoteca del pis, tornaríeu a signar-la per viure en el mateix pis o, a tot estirar, amb 2 metres quadrats més?

Això és una estafa en tota regla, i les estafes es rebutgen. Ni tan sols val abstenir-s'hi o votar en blanc, perquè així ens la colen igual. Cal dir NO a aquesta presa de pèl que és l'estafatut!

Fixeu-vos també en com aquesta important part de l'entrevista a Zapatero ha estat silenciada en tots els mitjans. Això ens dóna una idea de la credibilitat d'aquests que ens bombardegen dia i nit amb les bondats de l'estafatut. Que no us enganyin, el que els mou a aprovar-lo és una altra cosa.

Afegitó: Ramon Tremosa (professor de teoria econòmica a la UB) ho ha confirmat tot plegat en aquest article a l'Avui.

Estafatut: D'ara endarrere

(Cliqueu a la imatge per a veure-la més gran)

Del 18-F al 18-J

El 18 de febrer centenars de milers de catalans vam sortir al carrer amb una idea ben clara: "Som una nació i tenim dret a decidir". Érem molts, moltíssimes, però hi havia absències notablement sospitoses. Per què només s’hi va sumar un de tots els partits a qui tocava negociar que això fos possible? La resposta és senzilla: ells ja no s’ho creien i tampoc els interessava. El que realment els importa són els càrrecs, les poltrones, sortir a la foto... el poder. En quatre mesos van deixar en un no-res els acords de 30 de setembre, que ja havien suposat importants negociacions i renúncies. I durant els següents quatre mesos ens volen fer creure, amb un bombardeig i una manipulació mediàtica indecent, que aquesta misèria ben "cepillada" que han deixat i que en diuen estatut és el millor per Catalunya. No aconsegueix el finançament que es demanava. No han estat capaços d’arribar a acords que suposin grans millores per al país. No se’ns reconeix com a nació (ah!, això sí, ens permeten pensar que ho som, caram, gràcies!). Si aquest Estatut és bo per als qui l’han desgastat, afeblit, escapçat, ribotat (cepillado), no és bo per als que encara creiem que som una nació, que tenim dret a decidir, que ens mereixem una mica més de respecte i que podem pactar d’igual a igual per aconseguir un estatut millor. Que no t’enganyin. Hem de dir que NO és això el que volem.

Eulàlia Tort

L'artificiosa plataforma pel 'sí'

BRUTAL!
El web de la plataforma pel 'sí' comparteix allotjament amb el web del PSC i tot d'organismes i mitjans pro-socialistes. Ho podeu llegir en aquest article de Vicent Partal, en un brillant exemple de periodisme d'investigació.
Totalment "espontània" i "apartidista" aquesta plataforma, oi?

Ara hi afegiria jo: una plataforma creada a cop de talonari (només cal comparar el disseny del seu web amb el de la Plataforma pel Dret de Decidir o el de Diguem NO), i amb l'únic propòsit de maquillar el ridícul suport que rep el 'sí' a Internet i entre la societat civil. El NO, en canvi, cada dia acumula nous arguments, rep nous suports i obre webs i blocs a tort i a dret. Tot de gent que no rep un euro a canvi, com un servidor, però que som molt conscients del què ens hi juguem.

Més informació sobre aquesta dissortada plataforma:
• Un escàndol que, és clar, la premsa "seriosa" no destaparà...
• El sí generacional dels qui defensen els seus privilegis amb dents i ungles
• Plataforma per la pasta (gansa)
• Vídeo del cara a cara entre Vicent Partal (del NO) i Agustí Colomines (de la plataforma pel 'sí'). A aquest darrer se li escapa l'expressió "el poc que n'ha quedat, de l'Estatut" i finalment admet: "no m'agrada".

Si la campanya del PSC fos honesta...

...seria així:

Si la campanya de CiU fos honesta...

...seria així:

No us perdeu tampoc aquest brillant article:
Si Artur Mas fos coherent votaria NO al seu estatut

Per a il·lustrar-ho tot plegat, teniu aquest àudio.
Veureu com tot el que Mas deia que era inacceptable, ara ens ho intenta vendre com "un salt endavant". IMPRESCINDIBLE!!!

Més blocs contra l'estafatut!

Els blocs contra l'estafatut apareixen com bolets!

De No a l'estatutet us en recomano aquests dos articles, molt aclaridors:
• Ens volen lligar abans de parlar amb Euskadi
• SÍ=PP

El bloc de Josep Maria Aguirre rebla el clau:
• L'estatut d'Andalusia: una nova ronda del "café para todos"

Per altra banda, El diari del President Melabufa és una divertida i contundent troballa.

Felicitats, Montenegro!

Mentre aquí ens proposen votar un estafatut que no inclou ni la gestió dels nostres aeroports, a Montenegro han decidit tirar pel dret i assolir pacíficament i democràticament tot això:

• Recaptació de tots els impostos i fi de l'espoli fiscal.
• Competències exclusives en tots els àmbits.
• Control i gestió de les infrastructures pròpies.
• Seleccions esportives.
• Presència directa a l'ONU i, ben aviat, a la UE.

Potser que ens hi repensem, sobre quin tipus de referèndum és el que ens cal. De moment, a la consulta que se'ns farà el 18 de juny, amb la que es pretén que renunciem a tot això per 30 anys més, jo hi diré NO.

Els grans pactes de Mas

Imagineu que ahir, abans de la final, s'us hagués presentat l'Artur Mas tot dient:

"He arribat a un pacte amb la UEFA: el resultat serà Arsenal 4 - Barça 1.
És un salt endavant, atès que a Atenes no vam marcar ni un sol gol."

Què hi diríeu?
Penseu-hi, doncs dir 'sí' és acceptar que en els propers 30 anys no podrem jugar cap altra final.

Les dues Catalunyes i l'Estatutper Josep Pinyol

Hi ha la Catalunya que paga els peatges i la Catalunya que els cobra. Hi ha una Catalunya que ha de competir a nivell internacional, amb els productes d’alta tecnologia dels països avançats i amb els productes de baix cost dels països emergents. I per contra hi ha una Catalunya que viu dels oligopolis, com el petroli i el gas natural, l’electricitat, els serveis financers, entre una llista bastant llarga. Hi ha una Catalunya que ha de pagar l’habitatge a un preu desorbitat en unes ciutats cada vegada més congestionades i una Catalunya que fa els grans negocis immobiliaris i després passa les hores als camps de golf. Hi ha una Catalunya que dorm davant les oficines del RACC per obtenir entrades per la final de Paris i una altra Catalunya, molt més minoritària, que mou les influències per obtenir-les amb una trucada de telèfon. La Catalunya dels peatges, els oligopolis, l’especulació immobiliària i els bons contactes està molt interessada en que s’aprovi el nou Estatut.

El Sr. José Manuel Lara-Bosch, propietari del Grup Planeta, acaba de demanar-ne l'aprovació en la presentació de les Jornades de Sitges del Cercle d’Economia. També va ser en un sopar d’aquest Cercle, amb representants de la Caixa, Repsol, Aguas de Barcelona, Planeta, Comte de Godó, etc, en que es va forçar a Artur Mas a arribar a l’acord de la Moncloa amb Rodríguez Zapatero. Els seus negocis començaven a ressentir-se de la campanya anticatalana a Espanya. La llista de participants d’aquestes jornades és la crema de la Catalunya i l’Espanya del 'sí': Montilla, Rubalcaba, Solana, Maragall, etc. Per a aquesta Catalunya, l’estabilitat del règim actual de l’Estat Espanyol és l’element prioritari perquè és la clau del seu domini oligàrquic.

Però per a la Catalunya amenaçada per les deslocalitzacions, que pateix l’obsolescència dels productes que fabrica, que té la competència dels països emergents, la continuació de l’espoli fiscal, la falta d’infrastructures, el preu de l’habitatge que obliga a destinar unes xifres fabuloses a la inversió immobiliària el nou Estatut és una hipoteca gravíssima. Perquè representa continuar amb el mateix model econòmic de les darreres dècades, basat en la desindustrialització, basat en llocs de treball de baixa productivitat i baixos sous, basat en el sacrifici del país al turisme.

Els joves de Catalunya són els grans sacrificats d’aquest model: les seves expectatives són l’atur o feines d’un nivell totalment inferior per al que han estudiat; la impossibilitat d’emancipar-se; la precarietat perpètua. Per això cal deixar clar a les oligarquies catalana i espanyola que la seva hegemonia política i mediàtica ja no és completa. Cal deixar clar que hi ha una quantitat creixent de catalans que no combreguen amb rodes de molí. En el proper referèndum podrem començar a quantificar quants catalans hem despertat del “somni dogmàtic” de la transició, basat en la resignació i el derrotisme. Votem NO.

Josep Pinyol

Estan cagats!!!

El PSC(=PSOE) ja ha revelat el seu slogan pel referèndum de l'estafatut:

Estan cagats. La força del NO és abassegadora, molt més que no ens volen fer creure les cuinades enquestes de La Vanguardia. La por és l'últim recurs que utilitza qualsevol partit quan la tossuda realitat se li ve a sobre. Recordeu el doberman que va usar el PSOE contra el PP? No tenien cap altre recurs per a aturar el vot de càstig contra la seva política de corrupció i terrorisme d'Estat. També el PP va usar la por d'una hipotètica guerra química per a justificar la guerra d'Iraq.

De la mateixa manera, el PSC evidencia que no té arguments per al 'sí' posant sobre la taula el recurs de la por. Doncs, senyors del PSC: a mi el NO no em fa cap por. Al contrari, el NO m'il·lusiona perquè el seu triomf suposaria regenerar de dalt a baix la política catalana. Haurà fracassat l'estratègia de les engrunes i del "fer veure que les coses canvien per a que no canviï res".

Per altra banda, els hi faig saber que les meves coordenades mentals tenen el punt zero a Catalunya. Poc m'importa el que pensin a Madrid. A Madrid potser pensaran que el NO és un triomf del PP, però això durarà poc: a les immediates eleccions catalanes es veurà, un cop més, que aquí el PP és una força marginal.

A mi, els suggeriments d'aquells que retiren estàtues de Franco, però després donen per bona la política esportiva del dictador, no em serveixen.

Els estudiants, també pel NO a l'estafatut

L'emperador va nu.
Ho va dir Esquerra i per això la van fer fora del Govern.
El problema per als promotors d'aquest engany anomenat estafatut és que cada cop ho diu més gent.
Llegiu, llegiu... arguments sòlids i irrefutables. Talment com els del 'sí', oi?

Una carta per a difondre

Haver de votar NO al referèndum d'aprovació de l'Estatut que ha de tenir lloc el proper 18 de juny, ni em fa il·lusió ni ens planteja un escenari afalagador de cara al futur més proper, però és necessari per assegurar un avenir saludable i còmode per a la Catalunya de demà a més llarg termini.

Jo dic NO a aquest projecte per diversos motius que ara em disposo a exposar, però abans puntualitzo que si fos un pacte de legislatura per 4 anys no estaria malament, però no pot ser la llei que ens regirà durant una generació, perquè després que caduqui, ens l'haurem de menjar durant dècada i mitja, com ha passat amb l'actual.

1. No s'ha respectat el Parlament català. Aquesta Institució, els orígens i tradició de la qual es remunten a l'Edat Mitjana obrint la història del parlamentarisme europeu, va fer arribar a Madrid, al Govern Central, un projecte que tenia el recolzament de gairebé el 90% dels diputats, representants de la societat catalana. Un text netament constitucional, tot i que això sí, era ambiciós. Fins i tot va aglutinar els sectors independentistes que van haver de fer l'esforç de deixar de banda el seu discurs rupturista, quedant fora els extremistes de l'altra banda, la ultradreta espanyola, que ni és capaç d'acceptar que hi ha altres maneres de veure el món a banda de la seva ni tampoc d'acceptar les darreres derrotes electorals.

Doncs bé, a Madrid, malgrat el compromís del President del Govern central, en José Luis Rodríguez Zapatero, d'acceptar l'Estatut que sortís de Catalunya, de seguida se'ns diu que allò no pot ser aprovat tal com està; però bé, ja sabíem que anàvem a pactar i que això vol dir rebaixar, en el nostre cas. Ara bé, una cosa és rebaixar un petit percentatge i l'altra és que el 67%, les dues terceres parts, quedin retocades i desvirtuades, car llavors obtenim un Estatut totalment diferent i devaluat respecte al que vam enviar. El pitjor de tot és que les retallades han rebut el vistiplau dels polítics catalans que han actuat per separat i primant els interessos de llurs partits per sobre dels de Catalunya. Com que tenim els precedents de Núria i Sau, un dia o altre haurem de ser prou valents per dir NO. Què passa si diem que SÍ? Doncs que d'aquí 20 o 30 anys, quan tornem a canviar d'Estatut, ens tornaran a retallar la proposta tan alegrement pensant "al capdavall diran que SÍ".

2. Se'ns nega autodenominar-nos nació, després que una riuada de gent es manifestés a Barcelona fa escassament tres mesos per afirmar-se en aquest sentiment. Qui són al Congrés per dir si ho som o no? Hem de permetre que ens manipulin els sentiments? Per a mi és una humiliació, però si encara quedés compensada amb tota la resta es podria arribar a acceptar. El que és indigne és que alguns polítics diguin que quedem reconeguts com a tal, en tant que ho diu al preàmbul; ells mateixos saben que això no té cap valor jurídic, per tant, a nivell internacional és una nul·litat. Més ben dit, una vergonya i un insult a la intel·ligència de la ciutadania a la qual volen fer combregar amb rodes de molí.

3. També dic NO, sobretot, pel tema del finançament. L'objectiu primordial de redactar un nou Estatut era el canvi de model de finançament, ja que l'actual ens està ofegant i ens fa perdre pes econòmic i per tant, polític. Això ho saben bé a Madrid i per això han impedit que el canvi s'esdevingui real. Només se'ns dóna una propina, un os per rosegar. Que quedi clar que nosaltres no demanàvem res que no fos nostre i en cap moment vàrem negar la solidaritat envers la resta de l'Estat. Doncs això no compta per res. A sobre ens permeten recaptar quotes d'impostos com l'IRPF, però ens neguen per exemple l'impost de societats, que és el que genera més volum econòmic al nostre territori. El continuaran gestionant ells.

Senyors, per passar de controlar el 30% de l'IRPF al 50% no calia perdre dos anys redactant un nou Estatut; n'hi havia prou amb continuar l'estratègia pujolista de "peix al cove", a canvi de recolzar uns pressupostos de l'Estat o el que fos. Certament hi ha coses que es poden aprofitar de l'Estatut que ens presenten, com el reconeixement de drets de dones, infants, gent gran... Però aquests ja són recollits en la carta de Drets Humans Universals; està bé que hi figurin per escrit, però ja se sobreentenen i per altra banda, per desenvolupar-los calen molts diners. Sense un finançament adequat no es podran fer més llars d'infants ni pagar més educadors, no es construïran residències per la gent gran ni es podrà pagar el personal que se'n faci càrrec, ni construir més hospitals, pagar el sous dels metges i personal afí ni comprar llits, per no parlar de dedicar capital a investigació i adquirir instrumental suficient per a una societat de 7 milions de persones. Aquests drets i bons propòsits són paper mullat sense una fiscalitat sana. Tampoc es podran millorar les infraestructures ni es podran fer arribar a tothom i amb eficiència les noves teconlogies de tota mena. I és que de fet, encara no se sap segur quina quantitat de diners recaptarà i gestionarà Catalunya. Com podem votar un Estatut que no fixa ni de manera aproximada que obtindrà Catalunya i quant haurà d'aportar a les arques estatals? Ho trobo denigrant.

Diuen els economistes que un país no pot mantenir la seva salut fiscal si deixa escapar o aporta a altres regions el 4% o més del seu PIB. Catalunya està entre el 8% i el 9%; havia arribat a principis de la dècada present al 10%. Si obtenim un 20% més d'impostos de l'IRPF i recuperem un 20% del PIB (i consti que un 20% de l'IRPF no equival a retallar un 20% de dèficit ni de lluny, ja que com dic, el principal impost català és el de societats) ens quedaríem en un 6-7% de dèficit, per tant, amb l'Estatut que ens presenten continuarem patint un dèficit fiscal insostenible i els impostos que paguem els ciutadans del Principat no revertiran en el nostre benestar, sinó en el de ciutadans d'altres CCAA.

Ja deia l'eminent Trias i Fargas als anys 80 del segle passat, en el context de la LOFCA i la LOAPA, que si algú volia anar en contra de l'autogovern català ho digués a la cara, però no intentés ofegar-nos a poc a poc a base de sagnies fescals, perquè un país no pot ser autònom sense diners, i sense aquests, perdem poder i pes en el context europeu. Per altra banda, si tots hem de ser iguals, i la nostra proposta trenca la unitat d'Espanya, perquè els bascos i navarresos controlen des de fa gairebé 30 anys la totalitat dels seus impostos? Si ho fa Catalunya es trenca la "nació" i si ho fan els bascos no? Realment esperen que votem afirmativament un Estatut que tot i ser millor que el vigent serà pitjor que el que els bascos tenen des de fa tres dècades? El seu PIB i el seu creixement econòmic està molt per sobre de la mitjana estatal. El català es trobava el 2005 un punt per sota, per alguna cosa serà.

4. Aquest Estatut no dóna dret a la creació de Seleccions Esportives nacionals de manera oficial, malgrat que Catalunya nodreix d'esportistes d'elit i engrandeix molts esports que sense la presència de catalans serien marginals, com l'hoquei i el waterpolo. A més, les federacions catalanes de la majoria d'esports són més antigues que les espanyoles dels mateixos.

5. No podem gestionar els nostres ports i aeroports. Fa dues dècades, el port de Barcelona era el principal de la Mediterrània Occidental; ara, els de Marsella i València se li estan acostant molt i li fan perdre pes. D'igual manera, l'aeroport de Barcelona-El Prat viu en estat de precarietat. Per anar més enllà dels paísos que tenim al nostre voltant cal fer escala a Barajas; això ens fa perdre temps als usuaris i conseqüentment provoca una manca d'atracció de clients potencials. Per exemple, els usuaris de Perpinyà prefereixen agafar l'avió a Lió, ciutat que tenen gairebé el doble de lluny que Barcelona. Això sí, ens cedeixen la xarxa de rodalies de RENFE, com que és la més malmesa i antiquada, deuen voler que la Generalitat es gasti els diners en restaurar-la i així l'estat es treu un mort de sobre. Però les infraestructures i adjudicacions d'obres del TGV no ens les deixen controlar, com no vàrem poder decidir el recorregut que aquest tren farà finalment pel nostre país, i tenint present a més a més que no podrà ser considerat pròpiament d'alta velocitat, ja que no pot assolir la velocitat que en un moment es preveia... I per si tot això fos poc, no ens connectaran per alta velocitat amb el País Valencià, interrompent el comerç de mercaderies de l'Eix Mediterrani, i ho fan per evitar una articulació dels Països Catalans que permeti l'acostament entre els seus components, de manera que València sempre miri cap a Madrid i no es giri mai cap al Nord. Els productes valencians i de més al Sud aniran cap a Madrid, d'allà a Saragossa i pel Pirineu aragonès, després de fer quilòmetres i quilòmetres per un "desert" fora de qualsevol via comercial, arribaran a Europa, però hauran deixat aïllada Catalunya del País Valencià. Els bascos estan pagant de la seva butxaca el projecte Y, que ha d'unir les tres capitals provincials amb TGV; després ja li passaran la factura corresponent al govern. Ells ho poden fer sense esperar els permissos i els diners, perquè aquests últims ja els tenen. I ja no parlem del rescat de peatges, que continuarem pagant fins a l'eternitat.

6. Els catalans, en el darrer any, hem patit un setge, una persecució i una humiliació constant per part dels mitjans informatius espanyols i de grups de pressió, els nostres productes varen patir boicot, se'ns ha tractat d'insolidaris i lladres, se'ns ha comparat amb el franquisme per fomentar el català i se'ns ha amenaçat des de l'Exèrcit, i tot això pel sol fet de fer arribar al Congrés de Diputats una proposta democràtica, amb ànims de dialogar consensuadament. I jo ara em pregunto, l'Estatut curt de cafè descafeïnat, amb llet descremada i amb sacarina que ens volen fer empassar, ha valgut tot el que hem hagut de patir, els insults, les mentides i amenaces...?

Definitivament, no em compensa. Ens ho van fer una vegada amb el de Núria, i una altra amb el vigent. Aleshores se'ns va dir que era fruit de les circumstàncies, que si era una època convulsa, que si acabàvem de sortir de la dictadura, que si ens trobàvem en un procés de construcció democràtica... Si hi ha una tercera vegada, la culpa serà nostra i només nostra. Voldrà dir que no tenim autoestima ni sang a les venes. Per això, per respecte, coherència i lleialtat a les institucions del nostre país i en nom de la llibertat no hem de tenir por a dir que NO. És el moment de donar un cop de puny a la taula i plantar-nos i reclamar respecte i que ens acceptin com volem ser o que ens deixin marxar en pau.

Dir NO no és voler-nos quedar amb el que tenim, sinó intentar apujar el llistó i si cal sortir al carrer a cridar el que som i el dret que tenim a decidir. I per a fer veure als polítics de casa nostra que aquí l'important és el país i no els seus partits.
Per això, catalans, votem NO. Amb convicció, perquè aquest pas enrere ens ajudarà a fer un salt endavant.

Sardanista és usuari de Racó Català
Badalona, 13 de maig de 2006

Ciudadanos de Cataluña beneeix l'estafatut

Ciudadanos de Cataluña, el partit "no nacionalista" (nacionalista espanyol, diguem-ho clar) de Boadella i Arcadi Espada, reconeix en aquest vídeo que l'estafatut ZP-Mas no té res a veure amb el del 30 de setembre i, per tant, ja no representa cap perill:

Així doncs, el tòpic que encara fan servir alguns per atacar el NO ("Votareu el mateix que el PP") té una resposta clara: el 'sí' el beneeixen els que es declaren més espanyolistes que el PP. I, per altra banda: algú creu que un estatutet que no canvia res substancial i ens manté encadenat 30 anys més a Espanya desagrada al PP?

Tombar l'estafatut és possible!

Aquest és el resultat d'una enquesta feta ahir al diari Avui:

Això ens ha d'omplir de moral! Tombar aquesta gran estafa és possible! Però hem de continuar treballant pel NO amb tots els recursos al nostre abast, convencent família i amics. La sociovergència té tots els mitjans tradicionals; nosaltres el boca-orella i els nous mitjans, els mitjans "lliures"!

Que Catalunya faci saber que no ens acontenten quatre engrunes és essencial per la pròpia dignitat i per a que els espanyols sàpiguin qui tenen davant. Algú pensa que els espanyols, quan es seuen a negociar amb els bascos, ho fan amb el mateix posat que quan ho fan amb els catalans? Doncs ara és el moment de dir que hem canviat: que no serem mai més uns resignats. Els polítics catalans -llevat d'ERC- ho han estat, sí: però ara ve el poble! Dos anys de boicots i catalanofòbia no els tapen quatre engrunes i la foto ZP-Mas.

Si algú us diu que votarà 'sí', feu-li aquesta pregunta:

"L'any 2030 votaràs que 'sí' a un Estatut que recapti el 60% de l'IRPF, doncs ja serà una mica més que l'actual?"

Mentint sense complexes

Assistim avui a un noi capítol de la manipulació sociovergent per entaforar-nos aquest estatutet gola avall. La Vanguardia (abans anomenada "Española") fa dies que està realitzant un monogràfic sobre les grans bondats de l'estafatut. Fixeu-vos en el capítol d'avui:



Sí, senyors! Això és periodisme fiable i del bo! El mateix periodisme que va tapar tant com va poder la manifestació del 18 de febrer fins que, un cop vist el seu èxit, van haver de córrer a cobrir la notícia perquè la realitat els havia superat.

Doncs bé, un cop el titular d'aquesta notícia ha fet el seu efecte, cal baixar la vista per a comprovar que...



Però, ja se sap: el titular ja haurà començat a fer rodar la mentida. El cert és que el preàmbul no té valor jurídic, i que la paraula nació apareix de la manera més rebuscada possible: "Jo dic que tu, recollint el sentiment d'uns que diuen tal, has dit que no-se-què". En resum, el que ens volen fer creure és que aquestes dues coses són el mateix:

A) Tenir el rebut del banc (document oficial) on certifica que has pagat la hipoteca.

B) Tenir un paper -sense cap validesa legal- on s'hi pot llegir que tu dius que has pagat la hipoteca... com podries dir "Jo sóc Napoleó!".

Els "potents" arguments del "sí"

Aquest matí al programa de ràdio El Món a RAC1, el tertulià Manel Cuyàs ha saludat l'audiència amb un "Bon dia i bon Estatut!". Immediatament, el presentador del programa, Xavier Bosch, li ha preguntat "Sí? És un bon Estatut?". Imagineu-vos sí aquesta simple pregunta ha esdevingut compromesa, que en Cuyàs ha acabat responent:

"No és l'Estatut ideal, evidentment. L'Estatut ideal potser seria una cosa que no seria ni l'Estatut, però dintre del possible segurament que sí. A més a més, em refio de les persones que m'han dit que sí."

Analitzem punt per punt aquesta resposta per a comprovar com en són, de potents, els arguments de la sociovergència per a demanar el nostre "sí":

"No és l'Estatut ideal, evidentment".
Fins aquí d'acord.

"L'Estatut ideal potser seria una cosa que no seria ni l'Estatut"
Aleshores, si pels propers 30 anys vostè ens vol encolomar un Estatut ben llunyà de l'"ideal", quant trigarem a assolir l'Estatut "ideal"?
I, més enllà, quant trigarem a assolir allò que vostè defineix com "una cosa que no seria ni l'Estatut"? No és aquesta una manera certament patètica de defugir el mot "independència"? Tant crema a la boca, aquesta paraula? Algun dia s'hauria de fer una llista de totes les perífrasis que s'han usat per no pronunciar (mai!) aquest "satànic" concepte.

"dintre del possible segurament que sí"
Senyor Cuyàs: si després de 30 anys de democràcia el llistó del "possible" s'ha apujat tan poc (no es reconeix la nostra condició de nació i el finançament el continuarà manegant Madrid amb la mateixa opacitat de sempre)... em podria dir a quina alçada es trobarà, dintre de 30 anys, el llistó del "possible"? És que creu que Espanya té gaires ganes d'apujar-lo? No veu que acceptant aquesta estafa d'Estatut els espanyols ens hauran pres la mida definitivament?

"A més a més, em refio de les persones que m'han dit que sí."
Vaja, ara es veu que un tertulià d'una de les grans ràdios del país, tot un creador d'opinió... ha de basar les seves argumentacions en refiar-se d'altres. Potser és que hem de creure cegament en...
- Aquells, el líder dels quals va prometre "Apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento de Cataluña" i ahir mateix va afirmar que "No es un Estatuto rebajado".
- O aquells que ja amb González i Aznar van pactar "millores" en el finançament anàlogues a les que ens venen ara, i que ja hem vist que no han arreglat res.

Ja ho veieu, com en són de sòlids els arguments del "sí"!
La llàstima és que, amb el control de tots els mitjans, el bombardeig serà massiu: paraules buides, falses promeses i mooooolts anuncis a la premsa amb imatges bucòliques com la parelleta buscant pis o els nens a la platja. Vaja, com la propaganda electoral del PSC al referèndum de la Constitució Europea, amb una àvia dient "El català oficial a Europa, sí!": ja hem vist que era del tot cert.

Això sí, cal agrair al senyor Cuyàs la seva sinceritat quan ha reconegut en antena: "Estic en campanya".

La paràbola del Simca 1000

L'Estatut de 1979 era com un 600: el cotxe típic del tardofranquisme. Acabar de pagar-lo per poder-nos comprar un altre ens ha costat 25 anys. Ara, al 2006, ens proposen canviar-lo per un Simca 1000, també a pagar durant 25 anys abans de poder-nos comprar un altre. Ningú amb una mica de sentit comú faria aquest canvi, tot i l'evident "millora" d'un cotxe a un altre.

El 2006, les catalanes i els catalans volem un Audi. I punt. I qui vulgui que votem que "sí" ens haurà de convèncer de que aquest Estatutet és un Audi, i no de què un Simca 1000 és millor que un 600, que això ja ho sabem. Altrament, votarem NO.

El procés estatutari en 51 segons

Un vídeo imprescindible que condensa en 51 segons els darrers 2 anys.

Després del referèndum encara esperen més retallades

La presidenta del Tribunal Constitucional espanyol, Maria Emilia Casas, ha dit avui que tindrà "coratge institucional" per retallar l'Estatut fins i tot després del referèndum.

María Emilia Casas ha assegurat a "El Mundo" que, sigui quin sigui el resultat del referèndum, els magistrats tindran el coratge per resoldre sobre el text i afirma que no els tremolarà el pols a l'hora de decidir sobre la constitucionalitat de l'Estatut. Segons Casas, fer el contrari seria acceptar que el poble no s'equivoca mai.

Olé l'Estatut! Ja és ben cert que d'aquesta pelleringa espardalenca no en quedarà res.

I els catalans hem d'estar-ne contents? Diguem NO!
NO a l'estafatut!

La sociovergència, a sac!

Els mitjans de la sociovergència (n'hi ha algun que no ho sigui?) ja van a sac. Després d'haver criticat ERC la setmana passada quan va optar pel nul, dient-los que no eren prou valents pel NO... ara que ERC ha optat pel NO l'ataquen brutalment. Ni un article defensant la coherència d'Esquerra, la única que encara defensa l'estatut del 30 de setembre i en denuncia les brutals retallades... i mira que seria fàcil il·lustrar-ho amb el "nos hemos cepillado el Estatuto" o la mani del 18-F. Es veu que per a TV3 aquella manifestació mai no va existir (en tots els resums que fan del procés estatutari mai apareix).

L'Avui i RAC1 han estat un miratge i finalment s'han plegat als seus propietaris (Grupo Godó i Planeta) en la tasca d'encolomar-nos aquest estafatut. Recordeu que en Más va signar el "pacte de la vergonya" just després que els empresaris catalans el pressionessin per tancar el tema. Ara els empresaris estan complint la seva part del pacte: "Arturo: tú firma lo que sea; nosotros ya nos encargaremos de venderlo".

Avui els opinadors de RAC1 eren Màrius Carol i Francesc-Marc Álvaro (reconeguts convergents) i Gemma Calvet (propera a PSC/ICV). D'això se'n diu pluralisme! Cal plantar-se i dir finalment: Si l'independentisme és un 17% del parlament català, on és la seva quota mediàtica? La resposta és: enterrada. I per a saber-ne el perquè hem d'establir una comparació:

Oi que contemplem cada setmana a l'Àgora de TV3 com l'ultraespanyolisme (Marhuenda, Girauta, Porta-Perales, César Vidal, Arcadi Espada) hi és present? Doncs hi és perquè la seva presència vesteix de catalanisme PSC i CiU. En canvi, els opinadors independentistes són sistemàticament silenciats i censurats perquè ells sí que farien evident el sucursalisme de PSC (=PSOE) i el regionalisme de CiU. Per això són tan perillosos! Per això es menysprea aquells dels quals l'únic "pecat" és que defensen per a Catalunya el mateix nivell d'autogovern que Dinamarca, Holanda... o Andorra. Perquè, penseu-hi:

• Ha existit mai l'andorrafòbia, a Espanya? Han fet mai els espanyols boicot als productes andorrans?
• Espanya pot imposar a Andorra una línia de molt alta tensió? En pot decidir les infrastructures?
• Pot treure-li el cabal d'un riu ("Plan Hidrológico")?
• Espanya recapta els impostos dels andorrans i en retorna el què li rota?
• Tenen algun problema les seleccions andorranes, per competir internacionalment? Les boicoteja Espanya, com sí fa amb les catalanes?
• Té algun problema Andorra per parlar amb veu pròpia -i en català- a l'ONU?

Ja ho veieu, aquesta és la "desraó" de l'independentisme, un ideari que tracten com si fos propi d'infants. No veuen que els veritables infants són ells, que incapaços d'apostar perquè Catalunya decideixi el seu futur com un adult, encara deleguen en la "mare" Espanya. Una mare que, ja ho sabem prou bé, ens ha tractat sempre amb molt d'amor. Ja és ben cert que estem envoltats de lil·liputencs!

"Nos hemos cepillado el Estatuto"

• Sense nou finançament
• Sense aeroports
• Sense reconeixement nacional
• Sense seleccions esportives
• Sense deure del català (se'n podrà continuar al·legant desconeixement)
...sí que és cert, sí, que se l'han "cepillado":

L'estafatut ens ho deixa clar

Encadenats a Espanya 30 anys més:

(extret de la campanya institucional de l'estafatut:)

La gallina ha dit que NO

La Gallineta - Lluís Llach

La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m'esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n'aprofita.

La gallina ha dit que NO,
visca la revolució.

A canvi d'algun gra de blat
m'heu tret la força de volar
però, us ho juro, s'ha acabat!
Tinc per davant tota una vida

i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d'haver-hi cap perill
perquè m'entengui amb les veïnes.

La gallina ha dit que NO,
visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n'estic farta d'impotents
que em fan passar nits avorrides.

Que quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d'un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que NO,
visca la revolució.

Les mentides de Mas

La falsa promesa de ZP